La persona afectada en la cultura restaurativa
A l’escola, la «víctima» —terme que cal utilitzar amb molta cura, ja que estigmatitza— és l’alumne o alumna que ha patit un dany: un insult repetit, una exclusió, una agressió, un rumor que li ha fet mal. En un enfocament tradicional, aquesta persona sovint queda en un segon pla: es limita el seu paper a explicar què ha passat perquè l’autoritat educativa o la «comissió de convivència» decideixi quina sanció aplicar a qui ha comès el fet.
Les pràctiques restauratives inverteixen aquest ordre. L’alumne afectat passa a ocupar el centre del procés. Se li reconeix el dret a expressar com se sent, a explicar quin ha estat l’impacte real del que ha viscut. No es tracta només de recollir la seva versió dels fets, sinó de donar-li veu perquè participi en la resolució. La cultura restaurativa reconeix que la persona afectada té necessitats pròpies que cal atendre.
Preparació abans de qualsevol trobada
Aquest acompanyament comença abans de qualsevol trobada amb qui ha causat el dany. Un docent o facilitador es reuneix primer amb l’alumne afectat, en un espai segur i confidencial, per preguntar-li com es troba, què ha estat més difícil per a ell o ella, i si se sent preparat per participar en un diàleg o una reunió restaurativa.
Les preguntes que se li formulen busquen, precisament, situar-lo com a protagonista: quina va ser la seva reacció, com se sent respecte al que ha passat, què creu que hauria de succeir perquè la situació es resolgui. No es tracta de preguntes retòriques, sinó d’una manera concreta de tornar-li el poder d’acció que l’incident li havia arrabassat.
Les fases d’escolta i atenció a la víctima ja són, en si mateixes, un procés reparador. Cap trobada amb qui ha causat el dany s’improvisa. Cal un temps previ, individual, on la persona facilitadora acompanya l’alumne afectat per saber si se sent preparat per participar en un diàleg. Aquesta preparació és imprescindible: mai es força ningú a trobar-se amb qui l’hi ha fet mal.
La reparació, un procés difícil
Tal com passa amb qualsevol reparació significativa, la simple disculpa no és suficient. Cal recuperar la confiança i el sentit de pertinença al grup, no només resoldre l’incident puntual. La reparació que es busca en l’àmbit escolar acostuma a ser simbòlica més que material: un reconeixement sincer per part de qui ha causat el dany, una disculpa genuïna, un compromís de canviar el comportament, la garantia de no repetició, la creació d’un espai de seguretat… Quan això succeeix amb autenticitat, l’alumne afectat pot sentir-se realment escoltat i reconegut per la seva comunitat educativa, cosa que un simple càstig o sanció a l’altra persona rarament aconsegueix.
La víctima al centre del procés
En qualsevol cas, però, el paper que es dona a la víctima i a la comunitat és extremadament important i rellevant: la víctima deixa de ser un element perifèric i passa a ocupar un lloc central. Per mi, aquesta és una de les grans aportacions de les pràctiques restauratives. Se’l reconeix el dret a expressar lliurement com va ser afectada, a detallar l’impacte que el fet va tenir a la seva vida, i a formular preguntes directes a qui va causar el dany. Moltes víctimes necessiten comprendre les raons darrere del que ha passat, saber per què van ser triades i no una altra persona, per exemple, o obtenir alguna certesa que la situació no es tornarà a repetir. Tot això no existeix en les pràctiques retributives de la majoria dels centres. Paradoxalment, les persones afectades no són tractades amb respecte, agència i consideració.
