Gràcies CeFoRe, gràcies Angeleta

Després de cinc cursos a l’Institut Angeleta Ferrer de Barcelona arriba el moment d’acomiadar-me professionalment d’un projecte que ha marcat profundament la meva vida professional i personal.

L’Angeleta Ferrer és un institut que va néixer amb una voluntat clara d’explorar com podria ser una educació de qualitat: una educació personalitzada, competencial i globalitzada. Aquestes paraules han esdevingut habituals en el debat educatiu, però només tenen sentit quan intentem convertir-les en realitat.

Una educació personalitzada, competencial i globalitzada.

Educació personalitzada vol dir l’educació que cadascú necessita segons els seus interessos, necessitats i capacitats. No vol dir individualitzada, sinó, contràriament, interdependent. Perquè els nostres interessos, necessitats i capacitats no es donen en el buit, es donen en una comunitat de persones que es relaciona, conviu i aprèn. Som un node en una xarxa de relacions.

Educació competencial vol dir una educació que ens capacita per a fer, pensar, inventar, crear, comprendre, somiar… coses de les quals no érem capaços abans. No és una educació que ens proporciona sabers estàtics, sinó capacitats i habilitats per a la vida plena. Per entendre’ns, no és una educació que ens fa més “erudits” sinó que ens fa persones més sàvies i més bones.

Educació globalitzada vol dir que afrontem la complexitat de les nostres experiències i dels nostres sabers. La complexitat no és, simplement, ajuntar les matemàtiques i la tecnologia per a fer un coet o una catapulta precisa! O unir l’expressió plàstica i la llengua per a fer un llibre de contes… La complexitat vol dir ajuntar, en el nostre dia a dia, la dimensió cognitiva, emocional, social i ètica. Pensar, sentir, relacionar-nos i fer el bé, tot alhora. Que difícil, que bonic!

La realitat i el desig

Aquesta era la nostra aspiració, desenvolupar una educació que encara no sabem fer. Els primers que no estàvem preparats érem nosaltres, els docents. Docents que hem estat formats en una cultura escolar basada en l’organització, el control, les assignatures, les qualificacions i, massa sovint, en l’obediència. Ens proposàvem construir una escola que confiés en l’autonomia, la responsabilitat, la presa de decisions, els projectes significatius, l’avaluació per aprendre i una convivència basada en els vincles i la reparació. No hi havia receptes, però teníem el Programa Angeleta Ferrer que ens oferia el privilegi de tenir més temps, més recursos, més reflexió per a formar-nos, compartir amb altres experts i ser una llavor real de transformació.

També els estudiants i les seves famílies havien d’aprendre una altra manera d’entendre l’escola. Ningú no arriba preparat per exercir la llibertat, assumir responsabilitats o participar activament en la construcció del propi aprenentatge. Tot això també s’aprèn. Per això no sempre hem estat a l’altura del nostre propòsit. Hem comès errors, hem rectificat decisions. I probablement això era inevitable. Hem fet possible un model d’Institut i de formació docent, naturalment amb mancances, però real i possible. Perquè només es pot millorar allò que existeix.

Paradoxalment, crec que aquesta és la principal fortalesa de l’Angeleta Ferrer. No la d’haver trobat una fórmula definitiva, sinó la d’haver acceptat que educar és també aprendre. Tot i ser el responsable de la formació docent del Programa, mai he pensat que la meva feina consistia a «ensenyar als professors com havien de fer classe». Hauria estat una pretensió absurda. El meu paper ha estat un altre: ajudar un equip extraordinari de professionals a pensar la seva pràctica, a créixer col·lectivament i a sostenir un somni educatiu que només podia construir-se entre tots. Si he aportat alguna cosa durant aquests anys, espero que hagi estat aquesta.

Tots estem aprenent

És un tòpic afirmar que marxo havent après molt més del que he ensenyat. Cinc cursos iniciats en els barracons, amb els primers seixanta alumnes han donat per molt: converses infinites, dubtes compartits, celebracions i també moments difícils. Penso especialment en els docents que vam començar el projecte, ja amics per sempre: Blanca Amengual, Fanny Figueras, Laura Carmona, Abraham de la Fuente i Elena Balaguer. I en tots els que s’hi han anat incorporant. M’agrada pensar que, igual que hi ha hagut una primera promoció d’estudiants, també hi ha hagut una primera promoció de docents. Professionals que han crescut al costat dels seus alumnes i que han après una manera diferent d’entendre l’educació.

Hem demostrat que l’aspiració a una altra educació és possible. Jo crec que també imprescindible, urgent i necessària. Potser més que mai davant l’actual onada reaccionària, classista i segregadora. Una educació més humana, més compromesa, més justa i més coherent amb allò que sabem avui sobre com aprenen les persones. Una escola que encara està en construcció i que probablement sempre ho estarà. Aquest és, per a mi, el llegat més important del Programa l’Institut Angeleta Ferrer. Perquè educar no és aplicar un model acabat. És aprendre, una vegada i una altra, a fer possible una escola que encara no sabem fer.

Fer possible una escola que encara no sabem fer

El Govern i la consellera Ester Niubò ens han felicitat per la feina, però no han volgut renovar l’acord de govern que donava vida al projecte. Després d’una primera possibilitat d’ampliar-lo i fer-lo créixer a les quatre capitals catalans, s’ha optat per ni renovar-lo. Així que l’Institut Angeleta Ferrer seguirà com a centre de secundària a Barcelona, sota la direcció d’Abraham de la Fuente amb un magnífic equip docent. Acaba doncs l’etapa del que vam batejar internament com a  Centre de Formació i Recerca (CeFoRe), que ens ha permès molta exploració i creixement, però no dubto que ara aquest gran equip farà un nou viatge cap a la depuració i la consolidació.

Jo continuaré fent part del moviment de transformació, amb tot el que hem après junts, procurant ser també llavor. Infinitament agraït per cinc cursos extraordinaris, sempre us portaré amb mi.