Restriccions i no directivitat, un fals dilema
A. S. Neill probablement és l’únic pedagog de primer ordre que defensa la no-directivitat dels docents. Ni Célestin Freinet, ni molt menys Maria Montessori proposen un mestre llibertari. Si bé l’Escola Nova rebutja la restricció arbitrària i normalitzadora, no rebutja pas les restriccions. Tal com Meireieu acota, proposen una «restricció fructífera» que és la que genera normativitat. És a dir, l’existència de normes al servei d’un projecte col·lectiu són restriccions fructíferes.
Llibertat i responsabilitat
L’espontaneïtat no és pas la llibertat. Quan l’estudiant és espontani es troba presoner dels seus impulsos, dels llocs comuns inconscients, dels estereotips de gènere, classe, etc. I, en una aula, dels estereotips del comportament d’un alumne en un sistema fortament jeràrquic i regulat. Ja ens va ensenyar Foucault que l’escola és un espai social on es despleguen mecanismes de poder per regular el comportament i el coneixement.
No cal fer una caricatura del model dominant on el professor actua com a figura d’autoritat que transmet coneixement, però també controla i avalua els alumnes. Els estudiants, al seu torn, interioritzen aquestes normes i es converteixen en subjectes disciplinats i obedients. O no, afortunadament: preferim estudiants amb agència i responsabilitat.
Restriccions que alliberen
Perquè la normativitat, és a dir, l’elaboració d’una norma al servei d’un projecte col·lectiu, no és la normalització. És el resultat de l’agència i la responsabilitat de les persones que formen la comunitat d’aprenentatge. Com explica Meirieu, hi ha restriccions que sotmeten i hi ha restriccions que alliberen.
És per això que la qüestió de la directivitat o la no-directivitat no es pot plantejar d’una manera simplista. Cal no plantejar-se la qüestió de si “convé ser directius o no directius”, sinó plantejar-se la naturalesa de les restriccions que s’imposen. Perquè en el marc de l’educació, ho vulguem o no, sempre hi ha restriccions, siguin visibles o imposades per la seducció o bé pel control. I hi ha, d’una banda, restriccions inútils, alienants i normalitzadores i, de l’altra, restriccions fèrtils, fructíferes i emancipadores.
Cal analitzar el tipus de restriccions que es proposen en un dispositiu pedagògic o didàctic. I, a partir d’aquí, preguntar-se si és un factor de desenvolupament i superació o bé un factor de sotmetiment de les persones. No dic pas que no hi hagi restriccions que sotmetin. Per descomptat que n’hi ha. Però no pas totes les restriccions sotmeten, n’hi ha que alliberen.ENTREVISTA A PHILIPPE MEIRIEU per Albert Irigoyen de la Universitat Rovira i Virgili
Comunicació Educativa, núm. 35, 2022, pàg. 9-57 | DOI: 10.17345
La llibertat dels estudiants és la condició de possibilitat de la seva responsabilitat. Justament per a crear, respectar (i revisar críticament) el marc de restriccions que ens donem entre tots. Això afecta les relacions i als comportaments, però també hauria d’afectar els propòsits i objectius d’aprenentatge, a les decisions metodològiques i didàctiques.
En definitiva, les restriccions haurien de ser el resultat de la col·laboració i la responsabilitat compartida. Només les restriccions autoimposades són alliberadores perquè ens responsabilitzen alhora que ens permeten exercir la nostra llibertat.
