Criticar des de la barrera, actuar des de la contradicció
Criticar, és a dir, analitzar i comprendre la complexitat del món educatiu, fer llum sobre el conflicte d’interessos entre aprenents, familiars, docents, administració educativa o models socials. Exposar les contradiccions que hi ha al si de la institució escolar, al més profund d’una societat desigual que tolera la segregació escolar, la manca de recursos o la pressió econòmica sobre l’escola. Una cosa completament necessària, imprescindible en una societat democràtica i oberta. Benvinguda sigui la crítica!
Però la crítica sense acció és travessia de vaixell ancorat. La crítica hauria de ser com els versos de Celaya: «Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos». És a dir, els actes compten tant o més que la crítica o la denúncia. Actes de docents que van més enllà i que assumeixen riscos, es mullen, s’empantanen en iniciatives, projectes, accions.
Prefereixo no criticar i fer alguna cosa. Assumeixo un grau considerable de contradiccions, per actuar amb els mitjans disponibles, amb els projectes possibles, amb les persones disposades a aliar-se, més enllà de les nostres innegables diferències. Un pragmatisme que genera oportunitats sense renunciar als valors propis, que no vacil·la a negociar tant com sigui possible, interpel·lant-lo activament. Equivocant-me molt sovint, encertant poques vegades.
Criticar des de la barrera és el contrari a actuar des de la contradicció. A mi no em serveix ni m’interessa. Sincerament, em cansa. Així doncs, no em reconec en aquell que critica el model tradicional d’escola, sinó en el que intenta encarnar un model diferent de centre educatiu. Tampoc no valoro gaire aquell que critica la superficialitat de determinades innovacions, sinó qui procura pràctiques de qualitat amb els seus alumnes. Cansat de l’enèsima denúncia de les falses pedagogies, admiro l’esforç per aportar coneixements pedagògics fonamentats. Admiro la gent que fa coses, tenaçment. Cada dia.
Limitar-se a la mirada crítica, atrinxerar-se en la denúncia permanent del «que fan malament els altres» acaba sent una cortina de fum per amagar la inacció, la manca d’iniciativa o la covardia d’exposar-se i equivocar-se.
