Segons The National Center for the Improvement of Educational Assessment, l’aprenentatge autodirigit és un constructe complex que inclou habilitats cognitives, interpersonals i intrapersonals. L’aprenentatge autodirigit no és «posar els estudiants a fer el que vulguin»! És acompanyar un procés d’aprenentatge que inclou les següents competències:

1. Autoregulació. L’autoregulació és la capacitat de planificar, dirigir i controlar les pròpies emocions, pensaments i comportaments durant una tasca d’aprenentatge. El model d’autoregulació més destacat consta de quatre fases: (a) establir objectius d’aprenentatge, (b) controlar i regular el progrés de l’aprenentatge, (c) fer ajustos, o canviar estratègies, per assolir els objectius, i (d) reflexionar sobre la tasca per generar nou coneixement (NRC, 2012; Pintrich, 2004). Les característiques de l’autoregulació inclouen les funcions executives (és a dir, la memòria de treball, el control inhibitori i la flexibilitat cognitiva), la metacognició, l’autocontrol, persistència, la disciplina/autocontrol i l’autoreforç. L’autoregulació també inclou l’autoavaluació, que representa l’autoeficàcia, l’estabilitat emocional i el lloc de control (NRC, 2012).

2. Motivació. La motivació és el desig de participar en una activitat que sorgeix del gaudi inherent d’una activitat o un sentiment d’obligació de participar en una tasca (Pink, 2009; Ryan i Deci, 2000). La mentalitat de creixement és un factor important que influeix en la motivació intrínseca: creure que la intel·ligència, la personalitat i les habilitats són flexibles i dinàmiques, modelades per l’experiència i canviant al llarg de la vida. Els aprenents amb una mentalitat de creixement tendeixen a ser més curiosos, de ment oberta i persistents en el seu aprenentatge (Duckworth, 2016; Dweck, 2006).

3. Responsabilitat. La responsabilitat personal (també anomenada responsabilitat, iniciativa i propietat) és la voluntat d’assumir la total responsabilitat de les pròpies accions. Els alumnes que demostren responsabilitat personal operen amb integritat i actuen d’acord amb principis ètics clars (Battelle for Kids, 2019). La responsabilitat personal sorgeix d’un desig intrínsec d’actuar de manera que beneficiï un mateix, l’entorn local i la societat en general. La responsabilitat personal es desenvolupa en un continu i es veu inextricablement afectada pel context social en què es produeix l’aprenentatge (Banz, 2009; Brocket i Hiemstra, 1991).

4. Autonomia. L’autonomia és la capacitat de reconèixer les opcions disponibles i fer-se càrrec del propi aprenentatge, controlar les opcions mitjançant la reflexió i l’avaluació contínua. Actuar de manera autònoma no passa en un aïllament social, sinó que requereix una consciència de l’entorn i de la dinàmica social. L’alumnat aprèn però no està sol.

Els aprenents autònoms decideixen com gestionar les seves vides i crear una identitat personal a mesura que es relacionen amb el seu entorn i amb altres persones (OCDE, 2005). L’autonomia es desenvolupa a mesura que els aprenents treballen de manera independent o col·laborativa per establir objectius, planificar l’aprenentatge, seleccionar recursos i estratègies d’aprenentatge i controlar i avaluar el progrés (Reinders, 2010).

A l’Angeleta Ferrer tenim un itinerari personal d’aprenentatge: nou hores setmanals d’aprenentatge autònom en les quals volem que els estudiants assoleixin agència i es facin responsables del seu aprenentatge, bo i desenvolupant aquestes capacitats i competències. Tots estem aprenent.

Aquestes dimensions de l’aprenentatge autodirigit representen una síntesi de models d’aprenentatge autodirigit destacats, inclosos els de Bouchard, 2009; Brockett i Hiemstra, 1991; Caramels, 1991; Garrison, 1997; i Knowles, 1975. A més, el paper de la mentalitat de creixement (Dweck, 2006; Duckworth, 2016), motivació intrínseca i compromís (Pink, 2009; Ryan i Deci, 2000) i autoregulació.

Trobareu les referències en aquest document de The National Center for the Improvement of Educational Assessment.