En algunes formacions hauràs sentit l’expressió “pensar fora de la caixa” mentre et demanen als que ” tinguis idees” o, encara pitjor “que innovis”. La creença en el fet que eliminar les limitacions i permetre que la gent pensi amb llibertat augmenta la creativitat és d’una candidesa alarmant.

La pissarra en blanc, la pluja d’idees, etc. per a la “innovació” és un lloc comú, però aquest enfocament il·limitat en realitat redueix la creativitat i condueix a respostes abstractes, estirabots del moment o propostes ni poc ni gens transferibles. Resultat: una paret, un dibuix, una taula plena d’idees sense cap arrelament en la situació problemàtica i sense cap compromís consistent vinculat a les necessitats i capacitats dels participants. Un brindis al sol, vaja.

Les grans aportacions es fan a partir del conegut, només tenen consistència les que procedeixen d’una comprensió profunda del problema, el context, les limitacions i la realitat existent. Aquests límits estimulen la creativitat.

En lloc de dir als docents que pensin “fora de la caixa”, donem-los estratègies més consistents per transformar el que fan. Analitzem profundament el problema i les limitacions i desenvolupem solucions creatives dins dels marcs que no podeu transgredir, com per exemple el reclutament del professorat, la càrrega lectiva o la dotació econòmica… la creativitat donarà lloc a solucions possibles, en el millor dels casos.

Els reptes ben definits guien les intencions de transformació, proporcionen limitacions útils. La comprensió profunda dels problemes és bàsica per no trobar solucions a problemes que no són els més rellevants.

I sobre les limitacions estructurals també hem de tenir una estratègia de denúncia, de lluita política, de posicionament públic… Res de conformitat. Però això es desenvolupa en paral·lel a la millora constant dins de les limitades condicions d’acció. En el que depengui de nosaltres, que no hi hagi immobilisme.