Qui no ha sentit la frase «Es porten malament i no passa res!»?

És una afirmació equivocada perquè sempre passa alguna cosa: queda impune una falta, s’ignora un error, es consagra certa tolerància, s’escatima una reflexió, es perd una oportunitat de castigar o aprendre, segons l’enfocament del conflicte.

Per a molts professors el que s’esperava davant d’una conducta negligent és un càstig o una sanció. Posem «càstig educatiu», per ser exactes. Tot i que crec que això, en realitat, no existeix. El que volem és una aproximació restaurativa.

La mirada restaurativa o pedagògica

La mirada restaurativa o pedagògica sobre el mal comportament obliga a quatre accions. L’ordre és el menys important, però els tres actes són necessaris:

Reconèixer la responsabilitat

És a dir, reconèixer la responsabilitat sobre el mal comportament. L’alumne ha d’entendre i acceptar la responsabilitat que té sobre els actes. Però de veritat, no per escapolir-se de la situació.
Això implica superar les tres grans tècniques d’exculpació: “Jo no he estat!” + “Hi ha altres fent el mateix!” + “Sempre m’ho dius a mi!”.

Reparar el mal causat

Arreglar el que ha espatllat, reparar la falta. Parlar amb l’ofès, entendre la situació. Naturalment, hi ha coses irreparables, però són les mínimes. Podem abonar el cost de la reparació, acompanyar la persona que el realitza i se l’ajuda, sigui un conserge, sigui un operari extern.

Disculpar-se o demanar perdó

És el més difícil, sens dubte, encara que sigui una petició sentida. I ho ha de ser sempre. No obligam a demanar perdó a ningú que no senti que ho ha de fer: tractem que es posi en lloc de la víctima perquè aconsegueixi l’empatia necessària per a aquesta difícil comesa. De vegades és un tema de temps, simplement. D’altres, ens conformem a demanar disculpes, una manera més lleugera i educada de tancar un conflicte. El tema del perdó és molt seriós a l’educació i la convivència entre persones.

Prevenir activament nous conflictes

La funció educadora treballa sobre el futur: el que som és el punt de partida, el que podríem arribar a ser, el nostre punt d’arribada. Un conflicte hauria de tancar-se definitivament responent a la pregunta: “Què és el que pots fer diferent d’aquí endavant, per contribuir que això no torni a passar?”

Aquí acaba la funció educadora en la resolució de conflictes. I amb això, la disciplina a l’institut. La resta ho accepto, admeto, acato. Però no crec que la punició o la sanció millori el comportament en la formació dels adolescents. Si ho fa, com afirmen els conductistes, és a un preu massa alt. El preu d’inculcar uns valors que són nefastos: els de la por, la submissió i la imposició del poder. L’ull per l’ull és un estadi moral poc noble. Castigar ensenya les víctimes a ser castigadors: quan tinguis el poder, ja castigaràs, ara sotmet-te.

Gestionar restaurativament els conflictes és molt cansat i molt costós. Requereix temps, serenitat, habilitats comunicatives, empatia, respecte, generositat. La resolució d’un petit incident pot trigar dos o tres dies a cobrir les quatre etapes. Manar-lo al despatx del cap d’estudis, en canvi, és una cosa immediata.

La veritable educació de la conducta dels adolescents és una carrera de fons. Tots els bons educadors ho sabeu, sigueu pares o docents. Esmentant el que hem dit: es porten malament i haurien de passar determinades coses.