Sobre les competències socioemocionals s’han dit tantes bestieses que és difícil abordar el tema amb una certa serenitat. Bàsicament, perquè ens hem entestat a ser-ne partidaris o detractors abans d’entendre de què estem parlant.

Tenir competències socioemocionals és conèixer les emocions que experimentem, saber expressar-les i governar-les, per una part. I per l’altra part, és fer-ho amb les emocions dels altres per a crear un vincle respectuós i ser capaços de mantenir una relació satisfactòria.

Això, en principi, no és cap negació d’aprenentatges conceptuals, procedimentals… o del tipus que vulgueu. Més aviat són les condicions de possibilitat d’un aprenentatge de qualitat. Condicions que, en l’escola clàssica selectiva, es consideren un prerequisit i no un objectiu d’aprenentatge del centre. Curt i ras, els alumnes sense competències socioemocionals acaben castigats o suspesos, contribuint així al perfecte cercle de l’exclusió i el fracàs escolar.

Desenvolupar les competències emocionals està intrínsecament lligat a l’aprenentatge cognitiu, car sense benestar personal i relacions vinculants sabem que aprenem menys i més superficialment. El repte és integrar-ho en les pràctiques didàctiques i la cultura pedagògica del centre. I no caure en l’ensinistrament descontextualitzat o en presentar-les com una cara banal i superficial de les emocions.

De les competències socioemocionals se’n deriven moltes altres qüestions encara menys consensuades, les quals mereixerien un debat pedagògic més perllongat i exploratori: Quin tipus de vincle cal fomentar l’escola? L’empatia és imprescindible o és suficient la benevolència? Cuidar el benestar dels altres és prioritari? La comunicació no violenta, cal ensenyar-la? Felicitar o encoratjar, què és més aconsellable? El temperament o el caràcter, l’eduquem a l’escola?

Aquests interrogants, però, queden subordinats a la necessitat de posar el debat raonat sobre les competències socioemocionals en un lloc destacat en les nostres reflexions docents.