Dins de les humanitats, l’ensenyament de les ciències socials o la història és sempre controvertit. Entre l’ensenyament descriptiu de la història i les activitats superficials de recerca/resum/elaboració d’un producte estem atrapats en un marc molt poc potent educativament i intel·lectualment. Només cal veure, en els llibres de text d’història, com s’exposen els temes i quins exercicis es proposen.

Probablement l’ensenyament de la història hauria de centrar-se fonamentalment en conceptes metodològics de la historiografia, és a dir conceptes de segon ordre, com ara font i prova, causes i conseqüències, explicació i comprensió o temps, canvi/revolució i continuïtat/evolució, relat i interpretació, per exemple. És a dir, aprendre a pensar històricament, que és el que a mi m’agradaria ensenyar a fer als nostres alumnes. Una mica com proposa Jesús Domínguez Castillo:

“Així plantejada, l’objecte principal de l’educació històrica no seria tant conèixer i recordar el passat sinó, sobretot aprendre a pensar històricament, és a dir, adquirir estratègies de pensament pròpies de la disciplina per conèixer millor aquest passat, comprendre el present i afrontar el futur amb una actitud i perspectiva més científica i conscient.”

DOMÍNGUEZ CASTILLO, Jesús (2015) Pensamiento histórico y evaluación de competencias, Ed.Graó

Naturalment, pensar històricament s’ha de fer amb fets, processos, continguts històrics rellevants, no en el buit dels conceptes. I també es pot fer elaborant productes per part dels estudiants, però sense perdre mai de vista què és el que volem aprendre i en què els volem capacitar.