He assistit al reEngage DL2021, unes jornades dedicades al Deeper Learning que es desenvolupen anualment a San Diego (California), organitzades per organitzacions educatives “progressistes” dels EEUU, com les escoles High Tech High.
Com que eren tres dies en línia, ens hem repartit l’assistència amb Clàudia Cullell per a poder cobrir cada ponència, taller o sessió de les jornades. Comparteixo aquí algunes reflexions, en calent, sobre aquests tres dies.
La dimensió política és un eix central del discurs i la praxi educativa.
Totes les Keynote estan centrades en la dimensió política, social o ètica de l’educació. A diferència de Catalunya, no hi ha gaire debat tècnic, ni didàctic, sinó que el propòsit orienta sempre les intervencions. A més a més, incorpora els debats que estan tenint lloc ara mateix als EEUU sobre el racisme, la identitat de gènere, les arrels culturals o el supremacisme blanc. Aquí ens porten a la presó.
No hi ha autoritats acadèmiques, ni administratives: tothom es representa a si mateix.
No hi ha cap formalitat ni jerarquia en els continguts, les intervencions o els plantejaments. Cadascú comparteix la seva praxi, la seva visió i, en molts casos, fins i tot la seva experiència personal. A diferència de les jornades catalanes, no hi ha un enfocament professional en les intervencions, sinó que hi ha una aproximació identitària i personal: la gent t’explica la seva vida, literalment. En aquest sentit, tampoc no hi ha una fonamentació pedagògica gaire profunda, els docents passen de la dimensió política/ètica a l’exemple concret de classe, sigui una rutina de pensament, la forma de desenvolupar l’ABP o com aborden la diversitat a classe.
La formació és una festa.
Les persones actuen, canten, ballen, riuen… gairebé com a les trobades comunitàries religioses o culturals. Una expressió desacomplexada que et sorprèn i, fins i tot, et pot incomodar. La formació és una festa, un acte comunitari i, en determinats instants, gairebé místic. Et pots sentir descol·locat, perquè ja no saps si l’emoció és teatre o realitat. “Moure l’elefant” és part de la trobada. Els assistents i, sobretot, les persones rellevants, es conceben com a part d’un moviment educatiu que celebren contínuament. Potser el més proper que tenim a Catalunya seria el betacamp, tot i que en una dimensió més gran.
No existeix la “innovació” com a concepte.
No existeix la “innovació” com a discurs, ni cap altra “tendència” que trobem a Catalunya o Espanya: ni neuroeducació, ni tecnologia educativa, ni evidències d’aprenentatge, ni robòtica… No tenen gens d’interès a ser innovadors, el tenen en les sis competències de l’aprenentatge significatiu, és a dir en el deeper learning, literalment “aprenentatge més profund”.
Les aplicacions web les utilitzen sense complexos, però no hi ha cap marca, ni empresa, més enllà de les organitzacions promotores, que no són empreses. Les jornades són relativament cares (600 dòlars) però no hi ha res de publicitat, ni de patrocini.
Com a docent, no he vist res que a Catalunya no es pugui fer a l’aula. Però la llibertat, l’autonomia i el criteri professional dels docents que es desenvolupa amb total responsabilitat i autonomia és impensable als nostres instituts. Els docents fan el que ells consideren, són professionals lliures com ara arquitectes, metges o escriptores. Aquí sí que tenim molt per aprendre.
Comments by Boris Mir