Hi ha un consens entre pedagogs que els mestres haurien de preguntar més i afirmar menys. Fins i tot que els alumnes haurien de preguntar més i, sobretot, saber fer-se bones preguntes. Estaria per veure si els docents sabem fer-nos bones preguntes per modelar aquest aprenentatge, però aquest no és el motiu d’aquesta reflexió.
Les preguntes que fan els docents són, en massa casos, preguntes retòriques. És a dir, són preguntes en les que incorporen les idees pròpies i que en realitat són formes d’afirmació. No són doncs preguntes de veritat, ni bones preguntes com a tals: són preguntes antagòniques.
També abunden les preguntes sobre l’aprenentatge. Les preguntes respectuoses a les que em refereixo tampoc no són preguntes per avaluar quines dificultats existeixen. El feedback, l’avaluació formativa i tot això està molt bé, però les preguntes respectuoses són un altre tipus de qüestions.
Les preguntes respectuoses – Edgar H. Schein les anomena preguntes humils (1) – són preguntes que neixen d’un interès i curiositat genuïna per l’altra persona. Són preguntes que no influeixen ni en la forma ni en el contingut de la resposta: accepten la resposta d’un altre, sigui la que sigui. No són preguntes simplement educades, són preguntes que exhibeixen un interès sincer per l’altre, en aquest cas, per l’aprenent.
Les preguntes respectuoses serveixen, bàsicament, per a construir la relació pedagògica, per crear les condicions de possibilitat de tot aprenentatge rellevant. Són les primeres preguntes imprescindibles i les sempre necessàries al llarg del curs.
No em refereixo al necessari “to respectuós” de les preguntes, em refereixo a un “tipus respectuós” de preguntes. No són qüestions per diagnosticar com se sent, ni què sap, ni què pensa fer … Són converses per oblidar-se de l’estatus de docent, per posar-se a l’abast de l’estudiant i reconèixer-lo com a persona. Serveixen per comunicar-li implícitament “Pots ajudar o bé obstaculitzar la meva tasca docent, pots triar perquè ara depenc de tu. Estic disposat a estar a les teves mans, a escoltar el que hagis de dir-me, sigui el que sigui.” Aquesta humilitat – tan difícil en la nostra cultura escolar – és la que penso que forja el respecte mutu i la confiança. La nostra relació no es basa llavors en un estatus inferior o superior, sinó que es basa en una interdependència reconeguda.
Per descomptat que això s’insereix en determinada cultura d’aula i pot semblar xocant en algunes concepcions de l’educació. Cada mestre estableix quin tipus de relació pedagògica prefereix. Sens dubte la humilitat respecte a l’alumne xoca amb una visió autoritària, però també incomoda en una cultura que valora més assolir objectius que forjar relacions. Però crec que això va contra una cultura d’aprenentatge efectiu a mitjà termini. Connection before Content: primer les relacions, després el contingut, afirma Nancy M. Dixon.
Fer preguntes respectuoses és una forma simple i efectiva de construir relacions de reconeixement i afecte. De vegades és una cosa tan simple com preguntar què estàs aprenent?, o com et va?, amb la intenció sincera de conèixer i comprendre a l’altre. Crec que un bon docent hauria de saber fer-les. Jo segueixo aprenent a fer-les als meus estudiants de la facultat i als innombrables equips docents amb els quals treball actualment. No us penseu que me’n en surto.
(1) SCHEIN, Edgar H. (2013) Preguntar con humildad. El sutil arte de pedir en vez de exigir. Barcelona, 2014; Ed. Urano.
Comments by Boris Mir