Allò que és instintiu davant de la incertesa és quedar-se paralitzat (o fugir de les responsabilitats), esperar informació addicional, infravalorar les amenaces, retenir les males notícies, justificar-se tota l’estona, demorar les decisions i mantenir les coses el més “estables” possible…

El que s’exigeix una emergència de les persones responsables és exactament tot el contrari. En una situació de crisi, cal actuar amb urgència, comunicar amb transparència les bones notícies i també les males notícies, responsabilitzar-se de la situació i centrar-se en la resolució dels problemes, acceptant una actualització constant, humilment. Estar al costat de la teva gent, però, sobretot, tirar del carro que és la versió casolana del lideratge.

Docents, equips directius i administració educativa han patit aquesta prova d’estrès del sistema en la crisi de la COVID i, conscientment o no, tots ens hem retratat força, mostrant debilitats i fortaleses.

Queda per veure si n’hem après i en sortim reforçats, o alguna cosa s’ha trencat en les relacions, les expectatives i la confiança mútua. Aquesta pandèmia està deixant massa damnificats pel camí, em sembla, en el món educatiu.