Recentment m’he retirat a casa meva, decidit a no fer altra cosa, en la mesura de les meves forces, de passar descansant i apartat la poca vida que em resta. Em semblava que no podia fer-li major favor al meu esperit que deixar-ho conversar en completa ociositat  amb ell mateix, i aturar-se i fixar-se en si. Esperava que, a partir de llavors, podria aconseguir-ho amb més facilitat, ja que amb el temps s’hauria tornat més greu i més madur. Però veig,

auriem semper dant otia mentem
[L’ociositat sempre torna l’esperit inestable]

que, en canvi, com un cavall desbocat, es llança amb cent vegades més força a la carrera per si mateix del que feia per uns altres. I em dóna a llum tantes quimeres i monstres fantàstics, encavalcats els uns sobre els altres, sense ordre ni propòsit, que, per contemplar a plaer la seva insensatesa i estranyesa, he començat a registrar-los esperant, causar-li amb el temps vergonya a si mateix.

 

Michel de Montaigne, sobre l’Ociositat, Llibre 1, Cap. VIII

La versió que estic llegint és en castellà. És magnífica.