Moltes activitats de treball cooperatiu s’organitzen a l’entorn de les “tècniques de treball cooperatiu”, és a dir, se centren a desenvolupar dinàmiques de cooperació i col·laboració entre els alumnes. Parlo de tècniques com “El puzle”, “El full giratori”, “Llapis al mig”, “1-2-4”, etc.

Aquestes tècniques, però, s’han de donar dins d’una cultura col·laborativa en la qual docent i aprenents formen part d’una mateixa comunitat d’aprenentatge. Sense l’existència d’aquesta vinculació i corresponsabilitat compartida sobre l’aprenentatge propi i el dels altres, les tècniques de treball cooperatiu només signifiquen una aportació instrumental a la gestió de l’aula, però no permeten explotar tot el seu potencial formatiu.

Grup de treball a l’Institut-Escola Les Vinyes

El segon element, molt sovint ignorat, és la relació entre les tècniques de treball cooperatiu i les habilitats i capacitats a desenvolupar sobre el treball en equip. El treball en equip és molt més que el treball en grup i necessita la praxi i la reflexió explícita sobre habilitats individuals i socials. Això va molt més enllà de “practicar estructures cooperatives”. Aquestes habilitats han de ser un objectiu d’aprenentatge, no un prerequisit. I probablement son les que més justifiquen l’ús del treball cooperatiu en els entorns d’aprenentatge. Aprendre a “ser un equip” és un objectiu d’aprenentatge de primer ordre.

És a dir, cal generar una cultura de la col·laboració i una comunitat d’aprenentatge perquè les tècniques de treball cooperatiu tinguin sentit. I alhora cal centrar l’aprenentatge en el desenvolupament de capacitats individuals i grupals de treball en equip, necessitats d’aprenentatge imprescindibles per a desenvolupar competències socioemocionals.