El constructivisme, en qualsevol de les seves variants, és una teoria de la psicologia cognitiva. Si es vol, és una teoria científica sobre l’aprenentatge que descriu i explica com el subjecte construeix el seu coneixement. Li podem concedir l’estatus de coneixement científic i atorgar-li el grau de “ciència” que vulguem, però no podem fer-li dir més coses de les que realment diu.

El constructivisme no ens indica què hem de fer per a ensenyar, ni determina la naturalesa de les situacions d’aprenentatge. És a dir, el constructivisme no és ni una didàctica ni una pedagogia. Barrejar els tres camps ens crea multitud de malentesos i de falsos debats. Les teories sobre l’aprenentatge no ens estalvien en cap cas la reflexió pedagògica o les decisions sobre la didàctica. No hi ha, doncs, “metodologies constructivistes”, tot i que pot haver-hi propostes didàctiques més (o menys!) congruents amb aquest model d’aprenentatge de la psicologia cognitiva.

Per això, igual que François Audigier (1), crec que “un curs magistral és tan ‘constructivista’ com una situació de treball en grup. Comparteixo les crítiques adreçades a l’ensenyament anomenat tradicional en la seva vessant magistral i encara més pel fet de ser absolutament omnipresent, fet que s’ha imposat com una forma tan dominant que dificulta la invenció d’una diversitat de situacions (…); moltes persones, per començar nosaltres mateixos, hem ‘après’ construint coneixements durant classes magistrals” . L’anomenada classe magistral, la forma més arcaica de la instrucció directa, no s’oposa a l’apropiació dels coneixements exposats per part de qui escolta en termes de constructivisme, si es donen determinades condicions: l’escolta atenta, la comprensió significativa, la relació amb els coneixements previs de l’aprenent, etcètera.

Les classes magistrals, però, fracassen per tres grans debilitats. Primer, perquè no són generalment magistrals, és a dir, no són realment interessants i brillants. Són més aviat mediocres, convencionals i insípides En segon lloc, perquè només són útils per a un reduït nombre d’alumnes, que ja estan formats per construir els seus coneixements de forma significativa amb la simple instrucció directa o amb “aprenentatge per recepció”, que diria Ausubel. I, finalment, la classe magistral només promou un determinat tipus de coneixement, bàsicament declaratiu i conceptual, molt allunyat de la praxi, de les competències o de les dimensions afectives i emocionals dels continguts.

La classe magistral, doncs, serveix per al que serveix. Ni s’oposa al constructivisme ni impossibilita la seva combinació amb infinitat d’altres formes de “fer classe”. En l’educació obligatòria és un recurs més, que s’ha d’utilitzar amb mesura i en dosis breus, compensant les seves debilitats amb una paleta pedagògica rica i exigent que inclogui moltes altres metodologies.

(1) François Audigier és professor de Didàctica de les Ciències Socials a la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat de Ginebra. La cita és del llibre: AA.DD.: L’escola entre l’Autoritat i la Zitzània; Barcelona, 2006; Ed.Graó, p. 124.