L’acció està molt més relacionada amb el món afectiu del que solem admetre.

En parlar de didàctica, fem una especial menció a metes o objectius d’aprenentatge. Sembla que en parlar d’objectius d’aprenentatge racionalitzem la necessitat i podem tenir una aproximació objectiva a les accions. Però això és un vestigi del conductisme, tan present en la nostra concepció de l’educació escolar.

Res no es converteix en objectiu (personal) d’aprenentatge sense que l’aprenent posi en el seu assoliment un interès o un desig. Podrà ser més intrínsec o extrínsec, però sense necessitats, desitjos, impulsos… no hi ha objectius d’aprenentatge.

En cap cas això s’oposa a la raó o la intel·ligència, ben al contrari: la intel·ligència humana converteix els desitjos en projectes, que ens permeten dirigir l’acció. Però, sense educació sentimental, els objectius d’aprenentatge són paper mullat, paraules en una programació, naturalesa morta.

Naturalesa morta, de Jean Baptiste Chardin