És un lloc comú afirmar que l’escola “prepara per a la vida”, però cadascú atorga el significat que vol a aquesta idea.

Si considerem que s’aprèn sempre i arreu, per què cal anar a l’escola? La vida ja et formarà per a la vida. Potser l’escola t’hauria de proveir, justament, d’aquells coneixements que la vida “ordinària” potser no t’ofereix…

Seguint amb aquest raonament, ens podem preguntar si hi ha un tipus d’aprenentatge concret o específic que es desenvolupa a l’escola i que la fa imprescindible i la singularitza en relació amb aquest “aprenentatge permanent” que la vida ens ofereix.

A l’escola clàssica, l’estudi és la forma específica de desenvolupar la competència pròpia de l’escolarització obligatòria: a l’escola, sobretot, s’aprèn a estudiar.

La part rellevant d’aquest estudiar, però, no és adquirir la coneixença “d’alguna cosa” ni tan sols aprendre “de memòria” o “estudiar” història, filosofia, matemàtiques, llatí o grec.

Estudiar vol dir examinar atentament “alguna cosa” per determinar la seva naturalesa, el caràcter, la significació, per interpretar-la, per reproduir-la i, sobretot, aprendre a fer-ho per poder-la emprar-ho a “la vida” no escolar. Estudiar sí, però en el sentit de comprendre més profundament. Pot ser la medicina, les matemàtiques o el que sigui culturalment rellevant, però no com un fi en si mateix.

Curt i ras, l’escola ens ha d’ensenyar a estudiar, ens ha de capacitar per estudiar però per desenvolupar la competència de comprendre profundament. Sense confondre o assimilar el desenvolupament de la capacitat de comprendre – necessària per a una vida plena – amb l’activitat de memoritzar o saber alguna cosa.

Sembla un matís, però crec que és un matís rellevant.